Dades: Observatori231
Software: Excel i Tableau
El sector agroalimentari, estratègic per al territori
La disponibilitat d’aigua i les condicions climàtiques han definit al llarg del temps, i determinaran també en el futur, els tipus de cultiu al territori, on, a més de les pastures, ara predominen els cereals i els fruiters
Lleida lidera el sector agroalimentari català i és una de les majors regions agrícoles de l’Estat. La seva localització i les condicions climàtiques han afavorit una activitat agrícola i ramadera, amb un paper fonamental per a l’economia del territori i consolidant-se com a un sector estratègic.
La superfície rústica de la província de Lleida el 2024 s’estima en quasi 1,2 milions d’hectàrees. D’acord amb les dades de l’Observatori 231 i del Cadastre, en concret té 1.197.837 ha, que representa una tercera part del sòl rústic del territori català (Barcelona, 674.124 ha; Tarragona, 597.737 ha, i Girona, 558.397 ha). D’aquesta superfície a Lleida -cal recordar que és la demarcació més extensa de Catalunya-, un 65 % corresponen a pastures i espècies de fusta de creixement, principalment lent. És el que també passa a les altres demarcacions, on la meitat, o més, del terreny rústic són pastures o fusta de creixement lent.
La resta de terres són conreus de secà i de regadiu, amb blat, ordi, hortalisses, lleguminoses, etc, o cultius de fruiters, oliveres, fruits secs i vinya.
Les dades que s’observen a la visualització 1, sobre el tipus de conreu per municipi, indiquen diversitat agrícola. El recurs clau que ha delimitat la classe de conreus i la seva productivitat en les darreres dècades ha estat l’aigua. Com assenyala Jordi Oliver, del Programa d’Ús Eficient de l’Aigua en Agricultura i coordinador de RegAssist de l’IRTA, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, la construcció de canals ha permès garantir uns camps de regadiu i uns cultius al territori que d’altra manera no s’hi hagueren explotat. Així, considera que si l’aigua ha beneficiat el desenvolupament agrícola, l’agricultura ha estat una forma de fixar població, de continuar amb aquesta activitat i de generar una indústria al seu voltant, tot i que ara el sector agroalimentari ja no intervé tan marcadament en l’arrelament de les persones en una regió.
El Segrià és la comarca amb més extensió de plantacions de fruita dolça, sobretot presseguers i perers. És una de les comarques que s’ha refermat com a motor de producció gràcies, com s’ha apuntat, a les infraestructures de regadiu. De fet, és una de les zones més importants d’Europa en fruita dolça, amb varietats que tenen una gran acceptació al mercat tant nacional com internacional.
No obstant això, al Segrià hi ha una singularitat vinculada a la vinya. Raimat és una de les finques més grans d’Europa. D’aquí que, si es clica a l’apartat vinya a la visualització 2, que pren de referència el 2024, Lleida despunti amb 1.602 hectàrees, per davant de Verdú o Sant Martí del Riu Corb, entorns que estan relacionats amb la DO Costers del Segre. Si es parla d’aquest sector a la demarcació de Lleida, el percentatge global ocupa una superfície molt reduïda en comparació amb altres regions de Catalunya, per exemple l’Alt Penedès o l’Alt Camp.
D’acord amb les dades de l’Observatori 231 i del Cadastre, les cinc poblacions amb més terreny destinat a fruiters són al Segrià (Lleida, Alcarràs, Aitona, Torres de Segre i Seròs). Tanmateix, al Pla d’Urgell predomina la fruita dolça, així com els cereals, ambdós de regadiu. Torregrossa i Miralcamp tenen un percentatge important de fruiters, amb 869 i 527 ha, el 22% i el 37% de la seva superfície rústica, respectivament. I els municipis de Bellvís, Bell-lloc d’Urgell i Bellcaire d’Urgell sobresurten a la mateixa comarca per conreus de regadiu, per l’abastiment del Canal d’Urgell, que com les altres instal·lacions hidràuliques existents (Canal de Pinyana, Canal d’Aragó i Catalunya, Canal Segarra-Garrigues, etc.), contribueix a la producció agrícola global de Lleida.
La mateixa situació es produeix a l’Urgell, on l’aigua fa que prevalguin els cultius de regadiu, amb cereals com blat de moro, ordi o farratges, o alguns fruiters, com poma i pera. La capital, Tàrrega, és la que té més extensió, 2.197, encara que en percentatge, té més presència a altres poblacions com Anglesola (1.178 ha són el 51 %) o Castellserà (1.021 ha són el 66 %).
És el mateix que passa en casos com Bellcaire d’Urgell o Penelles, a la Noguera, que igualment proveïts pel Canal d’Urgell, aporten un volum important d’hectàrees de regadiu, amb 2.560 i 2.051 ha.
Els conreus principals a Les Garrigues són les oliveres i els ametllers, donat que la comarca es caracteritza pel seu terreny més àrid. L’oli d’aquesta comarca és reconegut amb denominació d’origen protegida (DOP Les Garrigues) i la seva producció s’exporta arreu. La Granadella és la població amb més extensió d’aquest cultiu, amb 2.835 ha; Juncosa és la segona de la comarca, amb 2.290 ha, i les Borges Blanques, la tercera, amb 1.631 ha. Al sud del Segrià també és un producte diferencial, amb Llardecans (2.370 ha) i Maials (1.934 ha) al capdavant. Ara bé, s’ha de tenir en compte que cultius històricament de secà han passat a ser regats (olivera o vinya) i cal veure la progressió de l’ametller, que ha esdevingut un dels cultius més demandants d’aigua. Una altra observació respecte a l’olivera o la vinya és que són cultius en els quals, els últims anys, s’ha fet notar l’increment de la superfície destinada a l’agricultura ecològica.
Les comarques situades en zones de muntanya, com l’Alt Urgell i Cerdanya, tenen una activitat agrícola més limitada i se centren eminentment en prats permanents i pastures. Esdevenen espais essencials per a la ramaderia extensiva, com poden ser vaques o ovelles. S’ha de dir que, els de muntanya, són territoris que cada cop acusen més el canvi climàtic i que fins i tot la pastura ho passa malament per la sequera. Això fa que amb menys terreny hagi de satisfer les demandes existents.
L’interès en alguns municipis muntanyencs deriva per determinats cultius. A Bellver de Cerdanya es troben 158 ha de fusta de creixement ràpid (que és més característic del Segrià). O si posem l’atenció a la zona de la conca de Tremp, es pot veure que en aquest municipi domina la terra de pastura, malgrat que hi coexisteixen diversitat d’opcions, amb parcel·les de vinya, d’olivera o de fruits secs. Alhora, el que impera a les comarques pirinenques és la fusta de creixement lent. A l’Alt Urgell, les Valls de Valira o Montferrer i Castellbò se situen en els “top 5”, classificació que encapçalen Navès i Lladurs, al Solsonès.
L’escenari agrari de la demarcació de Lleida sembla que experimentarà una transformació en els anys que venen per diversos factors. Segons Oliver, a curt termini, els canvis seran poc significatius. Amb tot, pot evolucionar i variar el paradigma que coneixement ara, fonamentalment per la demanda del mercat i pel canvi climàtic, un agent decisiu a l’hora de definir el nou paisatge agrícola. Els seus efectes són una realitat i, en els darrers temps, ja s’han viscut períodes en què l’escassetat hídrica ha marcat les produccions de diversos cultius. Cada cop hi haurà menys disponibilitat d’aigua i caldrà aplicar mesures “intel·ligents” per modificar i regular-ne el consum, per innovar en l’ús eficient i en el seu estalvi, i per modernitzar sistemes de reg, que també s’hauran de valorar a la muntanya. Per tant, la investigació i la tecnologia seran cabdals en l’adaptació dels conreus, l’optimització del regatge i en la reducció de l’impacte ambiental.
